Quan una gallina comença a posar ous (al voltant de les 18 setmanes de vida), aquests acostumen a ser petits i a mida que la gallina va sent més gran fa els ous de mida més gran.

El codi de l’ou és la sèrie de números i lletres que els ous de gallina porten imprès a la closca. Aquest codi fa possible la traçabilitat de l’ou ja que permet conèixer la granja d’on prové.

Els dígits de què consta el codi ofereixen diferents dades sobre l’origen de l’ou i ens permet conèixer des del sistema de cria de la gallina ponedora fins a la seva procedència.

El primer número informa sobre el tipus de cria.

3: ous de gallina criades en gàbies

2: ous de gallines criades soltes en el galliner

1: ous de gallines criades a l’aire lliure

0: ous ecològics

Tot seguit hi ha les lletres que indiquen el país d’origen. Els dos primers dígits després de ES són els de la demarcació i coincideixen amb el codi postal. Així doncs, el quart i cinquè dígit dels ous produïts a Catalunya poden ser 08 (Barcelona), 17 (Girona), 25 (Lleida) i 43 (Tarragona). Tot seguit venen els números indicatius del municipi i de la granja concreta.

Sovint també trobem impresa la data de consum preferent, si bé aquesta informació no és obligatòria que consti impresa a la closca de l’ou.

Quan una gallina comença a posar ous (al voltant de les 18 setmanes de vida), aquests acostumen a ser petits i a mida que la gallina va sent més gran fa els ous de mida més gran.

Són ous de gallines joves que a l’inici del cicle de posta encara no tenen el sistema hormonal prou ajustat i posen dos òvuls a la mateix closca.

No hi ha diferències nutricionals entre els dos tipus d’ou. El color de la closca depèn de la raça de la gallina que pon els ous. Les gallines que ponen els ous rossos són estirps amb les plomes marrons. Els ous blancs venen d’estirps amb plomes blanques.

Els comerciants d’ous ofereixen allò que el consumidor demanda i sembla que a Catalunya s’aprecia més l’ou ros que el blanc, així doncs el blanc es produeix i es ven en menor quantitat. Aquesta preferència pot ser deguda a una percepció errònia que molts consumidors tenen de l’ou ros com més “natural” que el blanc.

No, els ous no tenen data de caducitat, sinó de consum preferent, que és de 28 dies a partir del dia de la posta. Aquesta data de posta ha d’anar marcada a l’envàs i sovint també és a la closca de l’ou.

És important saber la diferència entre data de caducitat i data de consum preferent. La data de caducitat indica que no s’ha de consumir un aliment després de la data indicada, perquè ja no és segur. En canvi, amb la data de consum preferent, un cop passada el producte es pot seguir consumint si s’ha conservat de forma adequada. En el cas dels ous, es poden consumir després de la data de consum preferent si tenen la closca sencera i si un cop oberts no presenten cap característica estranya.

https://ajuntament.barcelona.cat/somdemercat/ca/continguts/l%E2%80%99ou-no-t%C3%A9-data-de-caducitat

El color groguenc característic del greix i de la pell del que anomenem pollastre groc s’aconsegueix mitjançant l’alimentació que proporciona, de diverses maneres, pigments de la família dels carotenoides. Aquests pigments estan al blat de moro que és un component del pinso o poden ser pigments afegits per tenir el color desitjat. Aquests pigments, com tots els components del pinso, són avaluats de forma molt rigorosa per les autoritats pertinents de la Unió Europea pel que fa a la seva eficàcia i innocuïtat i són degudament autoritzats.

Hi ha zones on les preferències del consumidor es decanten per un tipus o altre de pollastre, si bé la seva qualitat i característiques nutritives són les mateixes sigui d’un color o altre. En el mateix sentit, els pollastres de creixement lent que trobem al mercat, tant els camperols com d’altres tipus, acostumen a ser de color groc a causa de les preferències dels consumidors, que associem aquest color amb una major rusticitat i amb la cria a l’aire lliure.

És una certificació privada que garanteix que el pollastre ha nascut i ha estat criat a granges de Catalunya i que també els escorxadors on s’ha sacrificat són catalans. També certifica una alimentació basada principalment en cereals. Com tota certificació, hi ha un seguit de requisits que tant les empreses com el producte han de complir per a poder tenir aquest segell.

Això és un fals mite. L’ús d’hormones per engreixar els pollastres està prohibit a tota la Unió Europea des de fa molts anys. El ràpid creixement dels pollastres s’aconsegueix criant estirps molt eficients, a un maneig dels animals molt curós que té molt en compte la salut dels pollastres i el seu benestar i també amb un pinso que busca cobrir totes les seves necessitats de la forma més eficient possible.

Als pollastres ni se’ls donen hormones ni la seva carn en té.

http://acsa.gencat.cat/ca/Publicacions/galeria_de_videos/falsos-mites/

L’ús preventiu d’antibiòtics en l’engreix de pollastres està prohibit a la Unió Europea de fa anys. Quan els animals tenen una patologia que cal tractar, sota supervisió i prescripció veterinària se’ls pot administrar antibiòtics per guarir-los. Ara bé, en aquest cas cal respectar els períodes de retirada dels medicaments per assegurar que no quedin residus ni a la carn ni als ous. Hi ha un control periòdic de l’administració pública sobre els residus d’aliments d’origen animal i els resultats mostren que no n’hi ha ni a la carn d’aviram, ni als ous.

D’altra banda, el sector productor de pollastre ha signat de forma majoritària un acord voluntari per a reduir encara més l’ús d’antibiòtics, que és ja de per si molt baix. Els resultats assolits són també molt positius.

Les certificacions en Benestar Animal són certificacions privades i voluntàries mitjançant les quals es garanteix que s’han complert uns determinats requisits en benestar al llarg de tota la cadena (engreix, transport i sacrifici en el cas de l’aviram de carn) més enllà dels requisits que fixa la normativa.

L’aviram s’alimenta de pinso que està bàsicament compost per cereals (per exemple blat, ordi, blat de moro, sègol, civada), subproductes de molineria i destil·leria i fonts de proteïna, com el tortó de soja, el gira-sol i la colza, i d’altres lleguminoses com els pèsols o els tramussos. Aquests elements representen més del 80% de la composició total del pinso. A més, tots els pinsos porten greix (que aporta l’energia i és una font d’àcids grassos essencials), minerals com el fosfat càlcic i el carbonat càlcic, sal comuna, aminoàcids sintètics (que són els components de les proteïnes), així com complements de vitamines i oligominerals.

El pinso es produeix a fàbriques especialitzades, que són establiments que han d’estar autoritzats i són sotmesos a inspeccions periòdiques molt rigoroses. El fabricant de pinso ha de saber i documentar l’origen de cadascun dels elements que en formen part.

http://acsa.gencat.cat/ca/Publicacions/galeria_de_videos/falsos-mites/

Hi ha un consens sobre les condicions en què un animal s’ha de trobar per tenir benestar; són unes condicions definides ja fa anys per la Farm Animal Welfare Commitee (FAWC). Determina que l’animal ha de tenir les 5 llibertats:

• Lliure de fam, set i desnutrició.
• Lliure de por i angoixes.
• Lliure per expressar pautes de comportament.
• Lliure d’incomoditats físiques o tèrmiques.
• Lliure de dolor, lesions o malalties.

A partir d’aquests 5 punts, s’han elaborat diferents sistemes que fixen els indicadors, els criteris d’avaluació i la posterior certificació. Quan a un envàs d’un aliment d’origen animal hi trobem una marca o logotip de benestar animal, fa referència a certificacions voluntàries que van més enllà del que fixa la normativa.

La legislació en benestar fixa determinats aspectes com l’allotjament, les densitats, la il·luminació, la temperatura i d’altres. També hi ha legislació en benestar en el transport i el sacrifici dels animals. No obstant això, el benestar animal és un concepte global a contemplar al llarg de tota la vida de l’animal i que integra tots els factors de producció i el seu maneig.

La denominació “de pagès” no correspon a cap normativa, per tant, no podem dir que compleixi ni en el tipus de cria, ni en l’alimentació que ha rebut el pollastre, ni en la forma en  que es presenta al mercat cap requisit establert.

La denominació “de pagès” no correspon a cap normativa, per tant, no podem dir que compleixi ni en el tipus de cria, ni en l’alimentació que ha rebut la gallina cap requisit establert.

És important que els ous provinguin de granges registrades i, per tant, degudament controlades. De la mateixa manera caI que els ous tinguin el marcat corresponent i la informació obligatòria en el punt de venda.

Els ous ha d’estar nets per poder ser comercialitzats. Rentar-los abans de guardar-los a la nevera és innecessari i, a més, pot facilitar la seva contaminació. Si voleu rentar-los, feu-ho sempre immediatament abans d’utilitzar-los.

Ni el pollastre ni altres tipus d’aviram s’han de rentar abans de cuinar per evitar que els microorganismes que poguessin haver a la superfície, amb les esquitxades, vagin a altres aliments, estris o superfícies i contaminar-los.

Aquests microorganismes de la carn d’aviram s’eliminen en cuinar-la correctament. Per aquest motiu també cal que la carn d’aviram es consumeixi ben cuita, sense parts crues.

Sí, és la millor forma de conservar-los. Si us fixeu, a l’envàs hi ha sempre la recomanació de què cal conservar-los a la nevera, és una indicació que ha de figurar de forma obligatòria a l’etiqueta i ens vol indicar que per mantenir al màxim la qualitat dels ous cal que aquests estiguin a un lloc fresc, sec i sense canvis de temperatura.

Els canvis de temperatura que es produeixen a la llar podrien provocar condensacions d’humitat a la superfície de l’ou, el que facilitaria l’entrada de gèrmens a través de la closca, que és porosa.

També recomanem mantenir els ous dins el seu envàs original, així sempre podrem saber quina és la seva data de consum preferent i evitarem el contacte amb altres aliments o líquids que mantenim a la nevera.