Entrevista a Valentina Guisado, presidenta de l’Associació de Criadors de Pollastre i Capó del Prat
Amb aquesta entrevista encetem un acostament a l’activitat dels nostres socis i sòcies al temps que els donem veu.
Com va començar el projecte de l’associació i què la va motivar a apostar per aquesta raça autòctona catalana?
El pollastre sempre m’ha semblat un animal preciós, des de ben petita vaig veure a la meva mare criar-ne. Quan vaig arribar a Catalunya i em vaig casar, la meva sogra criava pollastres de la raça Prat. A la casa de pagés que teníem amb el meu marit i els meus fills vaig començar a criar-ne i amb el temps vaig entrar en contacte amb la Rosa Álvarez. Ella va ser qui va impulsar la creació de l’associació l’any 1985, amb el suport de l’Ajuntament del Prat.
L’objectiu de l’associació va ser crear una estructura per comercialitzar els pollastres d’una desena de criadors, especialment per fer-los arribar als millors restaurants de la zona. Em van oferir el càrrec de vicepresidenta i, després de la mort del president Juan Parés l’any 1996, vaig passar a ocupar la presidència fins al dia d’avui. Aquest és un projecte que m’ha acompanyat tota la vida, i aquest és el darrer any que en formaré part.
Què fa especial el pollastre del Prat? Quines qualitats ofereix i com ha estat rebut per cuiners i restauradors?
La raça Prat és autòctona de la comarca del Baix Llobregat, i es caracteritza pel seu color ros fosc, potes de color blau pissarra i cresta dentada; la cua del gall té plomes abundants i cau enrere. De fet, la població del Prat es coneix popularment com a “pota blava” per l’important llegat d’aquest pollastre.
És un pollastre criat a l’aire lliure, en galliners amb una densitat inferior a vuit animals per metre quadrat de superfície interior. A més de tenir espai per córrer, el procés de cria no dura un sol mes: aquesta raça requereix com a mínim sis mesos per créixer. Això li dona una carn molt diferent, més saborosa i tendra. Abans també criàvem capons, que tenen molta fama perquè es crien durant onze mesos, fet que dona lloc a una carn melosa i a un sabor únic. Tots dos són molt valorats per restaurants i consumidors, sobretot per la campanya de Nadal.
Expliqueu-nos com funciona el procés de cria: des de la incubació dels ous fins a la comercialització del pollastre. Quin paper té l’associació en aquest cicle? I d’on surten els ous?
Actualment, els ous provenen de cinc criadors de pollastres de la raça Prat. Cada dues setmanes, aquests criadors ens porten els ous a l’associació i nosaltres els traslladem a la incubadora d’Aviraut. Els criadors som els responsables de preservar la espècie i portem un control del seu arbre genealogic. Quan neixen els pollets, se’ls identifica amb una anella i se’ls vacuna. Als tres o quatre mesos es fa una selecció: es revisa cada exemplar i es trien els que tenen millors característiques.
L’alimentació dels pollets, rica en cereals, és diferent del que es fa servir en altres sistemes de producció. El temps de creixement és també considerablement més llarg; normalment es comencen a criar durant el primer trimestre de l’any, i estan a l’aire lliure fins a la tardor. Finalment, qui els vol pot venir-los a buscar: en venem per tota Espanya i fins i tot a l’estranger.
Pel que fa al producte final, el pollastre del Prat es pot comprar als mercats municipals. També té molta presència durant la Fira Avícola del Prat, on els restaurants del municipi preparen plats especials que combinen aquest pollastre amb un altre producte emblemàtic: la carxofa del Prat.
Una cosa és la raça Prat, i una altra és produir sota la certificació d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP). Quines condicions s’han de complir per poder vendre com a Pollastre del Prat amb IGP?
En primer lloc, els pollastres del Prat amb certificació IGP han de ser criats dins de la comarca del Baix Llobregat. Per poder vendre sota la IGP, cal inscriure’s al Consell Regulador del Pollastre i Capó del Prat i complir amb unes condicions específiques de cria. La verificació i certificació del procés, inclosa l’alimentació dels animals, la fa una empresa externa.
Amb el temps, s’han fet millores per adaptar la raça a les necessitats del mercat: s’ha aconseguit que els pollastres tinguin més pit i creixin una mica més ràpid. El pollastre tradicional era molt alt i amb molt os, mentre que l’actual s’ha optimitzat per fer-lo més comercialitzable. Ara se’n produeixen al voltant de 10.000 exemplars a l’any. L’associació, en aquest moment, es dedica principalment a la conservació de la raça, mentre que la producció certificada queda sota la responsabilitat del Consell Regulador.
Quins són els principals reptes de mantenir i potenciar una raça tradicional com aquesta en un mercat tan globalitzat?
Les particularitats del sistema de producció del pollastre del Prat fan difícil una comercialització a gran escala sota el model de consum actual. És més car que la resta de pollastres perquè l’animal necessita molts més mesos per arribar a l’edat de sacrifici i perquè cal garantir unes condicions de benestar molt estrictes.
En aquest sentit, la normativa de benestar animal ha suposat un nou repte. Per això, tenim una veterinària que controla que la cura dels animals sigui la correcta. A més, la normativa de transport d’animals vius prohibeix l’enviament de pollets. Ens hem hagut d’adaptar: qui vol els pollets vius ha de venir a buscar-los, però els ous sí que es poden enviar per correu.
Hi ha iniciatives per promoure el consum del pollastre del Prat entre les noves generacions o per protegir-ne la raça dins el patrimoni alimentari català?
Tant l’Ajuntament del Prat, que ens va construir una granja específica per la raça Prat, com l’associació hi estem molt implicats en donar suport als criadors. Hem desenvolupat materials tecnològics i divulgatius sobre la granja i el procés de cria. A més, cada mes de novembre organitzem la Fira Avícola del Prat, un esdeveniment de tres dies en què organitzem un concurs per escollir els millors exemplars, i que abans es celebrava a mitjans de desembre.
És important no deixar perdre aquest patrimoni, que té molts anys d’història. A qui vulgui dedicar-s’hi, li diria que cal tenir moltes ganes de treballar i estimar allò que es fa. És l’única manera de fer les coses ben fetes.